Coincidint amb el centenari del naixement d'Asimov, Martí Petit ha tret a la llum Jo, Robot, et governo (Núvol, 2020), un breu assaig que aprofita l'efemèride per parlar-nos d'un tema que ha deixat de pertànyer al gènere de la ciència-ficció per passar al de l'anàlisi polític. Com podem evitar que els robots (els que pensen per si mateixos, no pas les màquines de les cadenes de producció fordistes) ens excloguin de la societat, ens condemnin a la pobresa o, fins i tot, ens governin? L'autor respon a aquestes preguntes d'una forma poc habitual, allunyada de proclames catastròfiques o al·legats tecnooptimistes d'aquells que ens intenten fer creure que, passi el que passi, «tot anirà bé".
El llibre, de lectura ràpida i amena, té la virtut d'aportar respostes per als problemes que planteja, solucions concretes que passen per la regulació d'una realitat que ja no és utòpica o distòpica, sinó inevitable. La cosa va de lleis i l'autor adopta el rol d'Asimov a l'hora de parlar-nos sobre quins compromisos, drets i responsabilitats han de guiar-nos en el món de demà per tal d'evitar incidents com els de l'atropellament mortal d'una dona d'Arizona per part d'un cotxe autònom d'Uber (crim pel qual l'empresa va evitar tota responsabilitat penal) o el de l'algoritme amb pulsions racistes que l'estat holandès va emprar per a la distribució d'ajudes socials.
