Amelie, una criatura celeste, baixa de l’espai per intercessió d’un bon home per salvar el trist clima d’incomunicació i manca d’entesa entre un pare i un fill. Renaix a la vida, doncs, com una filla més, ve com un far a il·luminar el camí, a donar sentit i a renovar un amor filial que ha anat endinsant-se en el camí obscur i ombrívol del desamor.
Amelie és una nena alegre i desenfadada, conscient de la gran missió que li ha estat encomanada. El seu adveniment té, per això, alguna cosa de “messiànic” i miraculós; entre aquesta missió elevada i la sensibilitat d’una nena de curta edat, se situa el talant especial d’Amelie, la seva enorme sensibilitat cap a l’ésser humà, cap a les seves debilitats i passions.
Tot és extraordinari en Amelie: la seva essència “liminar” entre la consciència d’un savi i la viva curiositat infantil, entre el que és tangible d’un món opac i incomprensible i els espais siderals.
Amelie empren a la Terra un autèntic viatge d’exploració tant dels espais exteriors com de la psicologia humana. Gràcies a la seva mirada aguda i penetrant, senzilla i al mateix temps terriblement nua, acompanya el lector pels escenaris de la vida quotidiana, conferint-los-hi un lluminositat excepcional.
Amelie arrossega el lector, amb la seva delicadesa i les seves reflexions, el porta de la maendinsant-se als racons més profunds de l’ànima, aquesta mateixa ànima que només la mirada més càndida i la paraula ingènua d’una nena poden salvar de l’oblit i fer remuntar fins a la font de l’amor veritable.