La memòria de les formigues és una novel•la profundament optimista, viva, palpable i que s’amolla i es va enroscant a poc a poc entorn del lector, fins que finalment aconsegueix ficar-se sota la pell completament. «Netejo la sorra de la platja. És com fer dibuixos amb les mans, però en gran… Una dona sola és una dona sola; una dona sola al costat del mar és l’infinit». Qui diu aquestes paraules és la Joana, una dona de quaranta-dos anys que neteja la sorra de la platja amb un tractor, però no sempre ha fet això, abans feia una feina de prestigi i responsabilitat. Mentre neteja la platja pensa en el sentit de l’existència, en la seva història i en el passat de totes les persones que ha conegut. I tot això ho escriu en el quadern de les catorze papallones que ha trobat a la platja. El quadern de les catorze papallones és el quadern que escriu la Joana per explicar-li el món a la seva filla Maria, una nena de set anys: «Jo he començat a escriure per explicar-li el món a la meva filla, perquè quan sigui gran no senti que tothom li va explicar una gran mentida». En aquesta llibreta hi trobem, a més a més dels pensaments de la Joana, les trucades de la Neus, una senyora de vuitanta anys que va a enterraments i els explica a la Joana per telèfon; les converses surrealistes que la Joana té amb el Jofre, el seu home; els diaris de la iaia, l’àvia morta de la Joana; unes entrevistes perdudes a porters; els contes que la Joana escriu per quan la Maria sigui gran; la correspondència per MAIL de la Joana amb la seva amiga Lenka, una amiga txeca que va conèixer vint anys enrere quan totes dues eren Erasmus a Anglaterra… i moltes altres històries. Totes elles busquen entendre una mica més el sentit de tot plegat. El lector va avançant enroscat dins d’una novel•la-riu que se l’endurà des de la sorra de la platja fins mar endins.