Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat

es feia una distinció entre els qui eren prou cultes per valorar la intimitat d’una porta tancada i aquells que eren tan pagerols que deixaven la porta mig oberta

es trobava en el seu element, hi tenia prou espai entre la capa superficial de la presència social i un centre insondable en el qual es podia moure, expressar-se lliurament, ser afable i sarcàstica, histèrica i generosa, irònica i crítica i, de tant en tant, afectuosa, segons el concepte que ella tenia d’aquesta paraula: aquella actitud brusca i intimidadora que assumia quan l’aclaparava la tendresa que tant temia.

Només és el present, que detesta; així que el present es converteix en passat, comença a apreciar-lo.

La mare és una pagesa urbana i jo sóc ben igual que ella. La ciutat és el nostre element natural. Totes dues tenim aventures diàries amb conductors d’autobusos, dones indigents, cobradors i malalts mentals que viuen al carrer.

Sé que ella crema per dins i no em fa res deixar que cremi. ¿Per què no? Jo també cremo per dins.

Després torna a aparèixer la ràbia, tòrrida i clara, eròtica en la mesura que acapara l’atenció.

«Cessa, digues al teu pare que això és Amèrica, Amèrica. Ets una dona lliure»

la Cessa tenia els cabells negres i li arribaven fins al cul. Un dia se’ls va tallar. Volia ser moderna.

I altre cop, silenci ressentit, sopor eròtic, la monotonia de la negació diària.

Dels homes gairebé no me’n recordo gens. N’hi havia a tot arreu, és clar –marits, pares, germans–, però només recordo les dones.